Sempre he estimat la meva terra, la meva llengua, la meva cultura, les tradicions que tenim, el meu poble... el meu PAÍS. Però quant estàs lluny de tot això, és quant realment descobreixes com ho estimes i com d'orgullós estàs de ser català i de parlar català. Però gràcies a les noves teconologies, a persones que pensen en mi i em posen al dia de tot,a la família, no em sento gens despenjada de Catalunya, i és que no em vull perdre cap detall de tot el que passi, sigui bo o dolent, si tenim alegries, vull riure i viure-les amb tots vosaltres i si ens ataquen i ens toquen la pera, vull queixar-me, lluitar, mobilitzar-me i cridar fins a quedar-me afònica, per aconseguir la nostra fita....LA LLIBERTAT!!

paraula d'avui

lliure: Es diu d'un estat, d'un poble que exerceix el poder amb plena sobirania.

Sobirania: Poder suprem reconegut a l'estat que implica l'exclusivitat de la seva competència en el territori nacional i la seva independència absoluta en l'ordre internacional.

nació: Conjunt de persones que tenen una comunitat d'història, de cultura, sovint de llengua, i que se senten participants en un projecte polític comú, amb consciència de la pròpia diferència respecte a la resta de comunitats humanes i amb voluntat d'autogovern i d'independència política.

independència: Situació d'un grup, d'un poder, d'un estat, etc., que no està sotmès a cap altre estat.

Per acabar us posaré un parell de poemes que he trobat i que m'han agradat jeje un parla de Catalunya i l'altre de la nostra estimada llengua, el català, que des de sempre ha estat castigat, però que gràcies a tots nosaltres ha tirat en davant i mai la deixarem morir.

Per veure bé Catalunya,
Jaume I d'Aragó
pujà al cim de Sant Geroni
a l'hora en què hi surt el sol;
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant, quin mirador!
La àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor.

Jacint Verdaguer

La llengua trossejada

Amb un escamot de tropa

n’és vingut un capità;

un home en tota la vila

ben segur no trobarà.

Vells i nois, per nostra terra,

lluiten valents molt tems fa;

les dones, tot fent desfiles,

no paren mai de cantar.

La cançó no l’entén gaire,

no l’entén el capità;

però li escou la tonada,

que fins el fa trasmudar.

-No puc més- diu al corneta-,

tot seguit ja pots cridar

que ventaré una mordaça

al qui canti en català.

Les dones senten la crida

i se’n posen a cantar;

per cada carrer que passa

un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries

perd el seny el capità;

empaita una pobra dona

que, estranyada, se’l mirà.

La dona s’atura i canta,

canta ardida en català;

bufetada que li’n dóna

no la fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,

un drapot li fa posar;

els llavis encara es mouen,

es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,

posant-hi a sobra la mà;

mes encara els ulls li parlen,

li parlen en català!

Li lleva el drap de la boca

i amb el sabre se n’hi va;

deix la llengua trossejada,

que mai més podrà cantar.

El fill que duu en ses entranyes

la qui ja no pot parlar,

dins el ventre de sa mare

ja glateix en català.

Frederic Rahola Trèmols