xocolata amb xurros!

Feia molt de temps que no ens veiem, però la casualitat va voler que el passat més d'octubre apareguessis a casa l'Anna. Nosaltres com cada cop que vaig a casa, ens trobem per sopar o fer el cafè, i xerrar estona, fer el safareig i repassar una mica el poble jeje però aquest cop vam decidir quedar per esmorzar i amb la conya, al final teníem la taula plena de menjar: jo portava la xocolata desfeta, l'Esther al final va portar xurros i la Núria i el Jordi coques, l'Anna i l'Eneko van posar el cafè i crec que tots vam portar llet jaja (a ca l'Anna encara en deuen tenir de llet!). Et va costar una mica arribar fins a dalt, perquè hi ha moltes escales, però va valer la pena, no t'esperaves trobar tanta gent jeje i a la que et vam dir si volies xocolata desfeta i xurros, no vas dubtar ni un moment, i en un obrir i tancar d'ulls ja estaves entaulada i fent de mama, que si les sabates al balcó mentre menjàvem no quedaven bé, que on eren els plats i els coberts... però van ser tres segons, després ja vam començar a menjar i ens vam posar les botes jeje sobretot tu i jo. Va ser un bon esmorzar amb molt bona companyia, vam xerrar, riure. T'insistien per marxar, que era tard, però tu deies que no hi havia pressa, que estaves bé, gaudint d'un bon esmorzar, del sol, de la companyia, i que quant estaves bé i trobaves moments així, els volies disfrutar sense pressa, que mai se sabia com estaríem més endavant, i així ho vas fer, fins que no et vas menjar tota la xocolata, el cafè, els xurros i la coca, no et vas aixecar de taula.

Tot i no estar en la millor condició física, desprenies alegria, energia, força, optimisme, seguies sent coqueta i em vaig quedar molt amb aquesta imatge, amb aquesta alegria i entusiasme de veure les coses i de viure-les. I m'alegro d'haver compartit aquell esmorzar amb tu!!

paraula d'avui

melangia: melancolia

melancolia: Tristesa vaga, ombrívola i duradora.

el cel és meravellós

 

Fa molts anys algú va dir, si mires al cel fixament i sense presses, trobaràs la resposta a les teves preguntes. I es que si tenim la paciència i la curiositat de mirar el cel, els estrelles, constel·lacions, núvols, el sol... el nostre cervell es desestressa, on si més no, desconnecta una mica de la pressió a la qual molts cops el sotmetem. Els nostres pensaments es concentren en aquella estrella que brilla més, o en trobar la constel·lació X, en com volen els ocells, que és el que aquests veuen o encara millor, en la forma dels núvols, qui no ha jugat mai a aquest joc? i al pensar totes aquestes coses, ens distraiem i molts cops sense adonar-nos-en (és correcte adonar-nos-en, a vegades dubto) trobem la solució a molts dels nostres dubtes o problemes, o ens adonem que potser no són problemes, sinó que estàvem tan capficats, que no veiem que tot era més senzill.

Abans de col·lapsar-nos, o si som capaços d'adonar-nos que ens estem estressant, capficant, col·lapasant, o enfadant en depèn quines situacions, parem! Fem una pausa i mirem el cel, és igual si és de nit o de dia, si fa fred o calor, el cel és tan meravellós, que sempre té alguna petita cosa per mostrar-nos i descobrir-nos.

A més a més, sempre diuen, que quant algú ens deixa, sempre el trobarem al cel, entremig de les estrelles!

Paraula d'avui

emmigranyar-se: 1. Agafar migranya. 2. Capficar-se excessivament.

Desesperació?

Avui he intentat fer un treball d'empatia, posar-me a la pell dels que més pateixen, de totes aquestes famílies, que diuen que són milers, que no poden pagar la llum, que aquests dies que està fent tan fred, i el que encara ens queda per venir, doncs, no posen la calefacció per no gastar, perquè saben que no la podran pagar, dels que a part de no posar la calefacció, pràcticament tampoc cuinen, dels que pràcticament estan a les fosques o dels que, directament, els hi han tallat la llum; i no he pogut, no m'he pogut imaginar ni per un moment el que ha de ser trobar-se en aquesta situació. Se per experiència el que és patir per no arribar a final de mes, del anar molt justa per poder pagar les factures o deutes..i és una situació angoixant, que no et deixa viure, no et deixa dormir, un estat de nervis constants, però, ni punt de comparació amb el que està passant molta gent en aquests moments, perquè jo, en el fons, tenia el recolzament d'una família, que en cas de molta desesperació m'ajudarien (cosa que han fet algunes vegades i els hi agraeixo), però que passa si tu ets la família, si tu ets el pare o la mare i no pots oferir res mes als teus fills? que passa quant arribar a final de mes és impossible? quant saps que en qualsevol moment et poden tallar la llum? quant no pots comprar menjar???? què has de fer? com et sens?

NO HO SE!!!! Ha de ser molt pitjor del que sentia jo, ha de ser molt dolorós i es deu necessitar molta força per llevar-te cada  matí per encarar un nou dia. Però per molt que intenti posar-me en el lloc d'aquestes persones, no puc, perquè és molt fàcil dir (i a vegades ho he fet) "si, ha de ser horrorós, ha de ser difícil, però s'ha de mirar el costat positiu i tirar endavant...tot s'arreglarà, tot anirà bé, ja veuràs.." però si ens parem a pensar un moment, no, ni costat positiu, ni sabem com aniran les coses, ni res, la veritat és que no sabem, com és senten, ni com de difícil deu ser llevar-se al matí, ni com ha de ser si a sobre tens nens petits, i no dic res si a sobre hi afegim la hipocresia d'aquestes dates, en les que sentim un munt de missatges, de solidaritat, amor, germanor...però aquesta gent no vol missatges sinó fets, ajudes...i això per molt que sigui Nadal, no ho reben.

En fi, que escoltant avui, les noticies, i amb la pujada de la llum per al mes de gener d'un 7-8% i tota la situació en general, m'he posat a pensar i filosofar.

paraula d'avui

atroç: 1. Summament difícil de suportar. 2. Que revolta per la seva crueltat. 3. Violent, fortíssim.

la llengua de signes catalana (lsc) i jo

Cada matí, només llevar-me el primer que faig és posar Rac1, sí, des de sempre que m'ha agradat la radio, i soc una gran seguidora d'aquesta emissora. I avui, he tingut una sorpresa, he enganxat el final de l'entrevista que el Basté a fet a dos intèrprets de llengua de signes, he escoltat només els últims 5 minuts i m'he promès a mi mateixa de recuperar-la a la nit, per saber de què han parlat.

La llengua de signes catalana (lsc), és una llengua, que com bé han dit ells, no és difícil d'aprendre, però si que és difícil arribar a ser un intèrpret, no és gens fàcil, és dur, ja que té una estructura gramatical diferent a la llengua oral, requereix molta pràctica, concentració, estar molt ben informat de tota la actualitat, no tenir vergonya, t'obliga a ser molt expressiu...has d'aprendre moltes coses en només dos anys...però per altra banda, es molt gratificant veure com et pots comunicar amb les persones sordes, amb els companys, et descobreix un altre món, que per molt que t'ho imaginis, fins que no hi entres no saps com és, i t'introdueix a d'altres mons encara més desconeguts, com el de la segesa o la sordseguesa.

Jo vaig entrar en aquest món per curiositat, pensant que seria un mòdul de grau superior, potser no fàcil, però que seria còmode i no va ser així. És un curs molt estricte, exigent, dur, i no tothom l'acaba. A partir del primer mes de mòdul, vaig saber que jo no seria mai la intèrpret número 1, i que segurament no m'hi acabaria dedicant, no perquè no servís, però no era fàcil. I tot i que em va costar, i que es passaven molts nervis, tensions, llàgrimes i moments de baixon, vaig decidir que volia acabar el curs,  m'era igual ser o no una bona intèrpret, o ser la millor o la pitjor, el més important era aprendre una llengua nova, bé dues perque en el segon any també fas llengua de signes espanyola (lse), una cultura una mica diferent a la nostra, la seva història, la seva comunitat i gaudir d'aquesta experiència, i la veritat és que ho vaig fer. 

Sí, puc dir que sóc intèrpret de llengua de signes, però degut a la manca de pràctica, ara em costaria utilitzar aquesta llengua, però estic molt contenta d'haver-ho fet. Vaig aprendre molt, vaig perdre moltes pors, vaig conèixer una gent fantàstica i sempre que puc parlo de les persones sordes i la seva llengua. Va ser una etapa de la meva vida de la qual, tot i les "males estones" passades davant de les càmeres, davant de sales plenes de gent, d'exàmens... en tinc molt bon record.

paraula d'avui (no n'hi ha)

- no parlem de llenguatge de signes, sinó llengua de signes.

- NO diguem mai persones SORDMUDES, és la pitjor cosa que podeu dir, i ofeneu molt a les persones sordes, digueu sempre PERSONES SORDES.

- I no hi ha una llengua de signes internacional, no digueu que seria lògic. El lògic és el que hi ha, cada país té la seva pròpia llengua de signes.

http://rac1.org/elmon/blog/entrevista-16-12-13-2/

Santa Llúcia.

 

Divendres 13 de desembre va ser Santa Llúcia, patrona dels cecs i els mals de vista, així com de molts oficis on la vista és important, com és el cas de les modistes i les cosidores.

Parlo de Santa Llúcia, perquè tradicionalment, el 13 de desembre, era la data d'inici de les festes de Nadal, és quan en principi a totes les cases es feia el pessebre, i a la nit a Barcelona, començava la Fira de Santa Llúcia, on hi havia moltes paradetes amb les figures del pessebre, avets i ornaments nadalencs.

Actualment, com moltes altres coses, les tradicions es van perdent, i ni la fira de Santa Llúcia comença el dia 13, ni esperem a aquest dia per muntar el pessebre, sinó que degut, a les presses, a l'estrès, a la societat en què vivim, la fira comença normalment abans (segur que per decisions econòmiques) i els pessebres i decoracions de Nadal, el fem quan podem.

També per Santa Llúcia, el dia comença a allargar-se una miqueta, ja que el sol es pon uns segons o un minut més tard, tot i que costa molt de percebre, d'aquí venen els refranys o dites catalanes:

Per Santa Llúcia un pas de puça i per Nadal un pas de pardal, i hi afegiriem i per Sant Esteve una pas de llebre.

Ara sí, comencem a embriagar-nos d'aquest esperit de Nadal!

paraula d'avui

cosidor,-a: 1. que cus. 2. Persona que cus en un taller o a casa, per a una modista, per a un sastre, per a un sabater, etc.

cosidor: 1. màquina per cosir o engrapar els plecs d'un llibre. 2. Habitació, espai on es cus. 3. Caixa o petit moble on es guarden els estris de cosir.

un amic pot passar a ser un estrany i un estrany un amic...

És molt curiós, l'infinitat de persones que coneixem al llarg de la nostra vida, i com totes elles en un curt o llarg període de temps, són importants o properes i després, aquesta proximitat desapareix, molts cops sense saber com, sense voler-ho.

Sempre tenim un cercle reduït de persones que ens acompanyarà al llarg de la nostra vida (i sort en tenim), però la gran part de gent, serà passatgera. Quant som petits i anem a l'escola, passem molts anys veient cada dia les mateixes persones, amb les quals riem, juguem, compartim secrets, festes... després fem el pas a l'institut i moltes d'aquestes amistats es van refredant, però en trobem d'altres, després els companys de feina, els amics que ens presenten nous amics, els amics de les parelles, les parelles desapareixen, però potser els seus amics no, els viatges, les casualitats...

Hi ha persones, que durant cert temps són importants, i de cop i volta, t'adones que ja no formen part de la teva vida, i no perquè us hagueu barallat, o discutit, o hagi passat un fet concret, sinó potser perquè heu passat d'un contacte diari a mensual, i després trimestral i un dia jo no puc i un altre tu no pots, el distanciament ha fet que aquesta persona només aparegui en els records, pensaments, però ara algú altre a pres la seva posició. 

Personalment, he conegut molta gent en el que porto de vida (com molts de vosaltres) amb les quals he viscut bons i també mals moments, gent que m'ha ajudat i gent que m'ha enfonsat, però no tinc odi, o estic enfadada amb ningú, al contrari, és una llàstima no tenir el mateix feeling d'abans, però hi ha coses que només passen un cop a la vida i hi ha amistats, que per molt que es vulgui, mai tornaran a ser el mateix, tot i que en alguns casos sap molt greu,  però tot i així, sempre penso en totes i tots ells recordant els bons moments.

I sobretot molt contenta de tots els amics que tinc, als que veig cada cop que puc, com als que no veig, però que mantenim un mínim contacte, per whatsapp, facebook, correus...estic molt contenta d'haver conegut gent com vosaltres, perquè són molt pocs els que m'han fet passar mals moments (els podria contar amb els dits d'una mà) la resta de persones que han passat per la meva vida, han ajudat d'alguna manera o altre a crear la meva persona.

paraula d'avui

coneixença: 1. Idea més o menys completa que algú té d'alguna cosa. 2. Persona amb la qual s'ha fet coneixença. 3. Tracte o relació entre persones.

No ens oblidem mai de pensar en el que ens envolta

 

El gran recapte, crec que va recollir 3.075 tones d'aliments, no se si és molt o és poc, sembla una gran quantitat d'aliments i espero que ajudin a moltes famílies que ara mateix ho estan passant malament. Aquí a Anglaterra també fem el gran recapte, ja hi vaig col·laborar l'any passat, i aquest any hi he tornat a col·laborar. Milers de persones tenen dificultats per menjar cada dia, cada setmana, cada més, ... això ens hauria de fer reflexionar. 

Els que encara tenim recursos, poc o molt, hauríem de valorar molt més tot el que tenim, perquè estic seguríssima que tenim molt més del que necessitem, i encara en volem més. Som conscients de la situació actual i segurament molts col·laborem tan com podem en actes solidaris, en donacions...però tot i així, seguim tenint, grans mòbils, tablets, portàtils, tv, fumant, bebent, seguim anant al bar a fer la birra, cine, sopars, esquiar, comprant roba, sopars... evidentment ho fem perquè podem i perquè això també ens ajuda a tenir una estabilitat emocional, si sortim a sopar amb els amics, ens gastem 20 o 30 euros, però ens relacionem amb d'altres persones, i per tant, aquesta interacció social ens ajuda a sentir-nos bé, a desfogar-nos, intercanviar neguits, riures...ens d'esestressa una mica i desconnectem de les rutines i problemes. O molts, tenim uns diners mensuals destinats al gimnàs, a material esportiu, curses... podríem prescindir de tot això també, però l'esport també ens ajuda sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i és un gran aliat de la desconnecció.

Podria seguir amb moltes altres coses, que molts tenim incorporades a la nostra vida diària, que no són necessàries, però que ens ajuden a no parar bojos.

Però parem un moment, i reflexionem una mica, pensem que hi ha molta gent que no té aquests recursos per poder desconnectar dels problemes diaris (que són molts) del no tenir feina, per tant no tenir un sou, no poder pagar factures, no poder comprar menjar, o no poder comprar tot el que els seus fills els demanen, l'angoixa de no arribar a final de més (que és desesperant), molts cops, haver de deixar la casa...tot això crea un estat de nervis, d'estres, d'insomni, depressions, ansietat, soledat...i en aquests moments, una birra amb els amics, o una bona peli al cine ajudarien per una estona a oblidar tots aquests maldecaps, però és un cercle tancat i un cop ets dins ni que puguis, no veus la sortida.

Amb tota aquesta parrafada, el que vull dir, és que tot i que hem baixat el ritme dels nostres excessos, i que tenim tot el dret de viure bé, amb el màxim de comoditats possibles, no ens oblidem mai del nostre entorn i que a vegades els diners que ens gastaríem comprant segons què, potser els podríem destinar a ajudar a qui ho necessita, ja sigui amb donacions econòmiques o materials (com és el cas del gran recapte) o personals, fent de voluntaris. S'acosten unes dates perilloses, no caiguem en la temptació del consumisme.

Paraula d'avui
penúria: Manca d'allò que és necessari, escassetat extrema.