Aquest estiu, ens ha deixat una persona, que durant uns anys de la meva vida, en l'època de l'insittut, la vaig veure pràcticament cada dia, esmorzavem juntes, reiem, ens ajudavem, ens ho explicavem tot, ens imaginavem el nostre futur... però un cop acabat l'institut, els nostres camins es van separar i al cap de molts i molts anys vam tornar a coincidir alguna vegada per petites estones, però ella ja no era la mateixa, jo tampoc, i sent molt sincera, em va xocar molt el primer cop que la vaig tornar a veure, com una persona amb tanta energia, ara s'estava apagant? No,vaig saber estar a l'altura de les circumstàncies, cada cop que la veia, només era capaç de saludar-la, fer algun comenari, però poc més. No estic orgullosa de no haver sabut reaccionar les poques vegades que l'he vist, però a vegades tot i voler una cosa, no sabem perquè, però no sabem fer-la millor.
El record em quedo d'ella, sempre serà la seva energia, el seu riure, la seva vitalitat, que ara ja no tenia, però és amb el que em vull quedar, amb els bons moments,
I tota aquesta reflexió, i aquets pensaments que al primer moment he tingut negatius, per la meva incapacitat de reacció els cops que l'he tornat a veure, m'ha portat a pensar que al llarg de la nostra vida, coincidim amb moltes persones, algunes passen de llarg, d’altres ens acompanyen durant un temps i d’altres ens acompanyaran sempre.
De les persones que ens acompanyen durant un temps, durant uns anys, uns mesos o inclús dies, unes passaran de llarg sense pena ni glòria, i unes altres ens marcaran. Hauran sigut persones importants durant el temps en què haguem coincidit. Persones que recordarem sempre, que ens agradaria tenir a prop, però que les circumstàncies ens han separat, ja sigui per feina, per la vida que portem, perquè marxem a viure a un altre poble, ciutat, país… però quan ens aturem i ens posem a recordar altres èpoques, altres moments, recordem aquelles persones amb alegria, nostàlgia, i ens recordem d’elles, dels moments viscuts, dels riures… i molts cops maleirem el moment en què vam perdre el contacte.
Jo, durant aquests 43 anys de vida, he conegut a moltes persones, i en tinc un bon record de la majoria d’elles, però la vida, m’ha distanciat pràcticament de totes elles, les circumstàncies a vegades ens porten per camins diferents, ens allunyes de les persones que estimem, que apreciem, que ens fan riure, que ens donen vida, i poc a poc, una maternitat, un matrimoni, una feina, un amor, un desamor, un viatge... ens allunya mica en mica dels nostres i ens descobreix altres persones, que també formaran part del mostre dia a dia, fins que una altra circumstància ens torni a allunyar d’aquestes i ens porti cap a una altra direcció.
A vegades, tornar a retrobar-te amb els teus, amb aquelles persones que ens van fer feliç, que un dia ens van donar part d’elles i que ens van fer viure els millors moments de la nostra vida, o que ens han regalat les millors èpoques, costa.
Un cop t’allunyes, tornar, no és fàcil, et sents desconnectat, un dia et fa mandra, un altre tens por, un altre ho posposes, et fa vergonya pensar que pensaran de tu, si et culparan del distanciament, si haureu canviat tant que ja no connectareu, o simplement no trobes el moment per quedar, perquè, siguem realistes, vivim en una societat on coincidir és complicat, la feina, la família, el dia a dia, ens fa viure atabalats.
Però hem de ser valents, i trucar, quedar, insistir, i treure’ns del cap les manies i les pors, perquè tot i la mandra, la vergonya, la por, els dubtes, un cop quedis amb aquelles persones que un dia van ser els teus amics, les teves amigues, et tornaràs a sentir com a casa, segura, amb confiança i t’adonaràs que tot és com si for ahir, que el temps no ha passat entre vosaltres, i et sentiràs feliç.
