Som l’esperança, els de dalt no faran res si nosaltres no fem res.

Cada dia em colpeixen més les notícies, les imatges, els documentals, les entrevistes que veig per televisió o que escolto per la ràdio. Cada dia penso, que sembla impossible que jo, tu, vosaltres, estiguem aquí queixant-nos de la nostra vida, rutina, feina, futbol, Tv, polítics... i no gaire lluny d’aquí hi hagi gent que no pot menjar, o no pot pagar la llum i passa fred, o gent que no té on viure i va pul·lulant pel carrer... i nosaltres (us recordo) estem a casa al sofà enganxats a una altra sèrie o jugant a la play.

O pitjor encara, potser una miqueta més lluny d’aquí, hi ha gent que ha deixat enrere casa seva, el seu poble, el seu país, simplement, perquè ja no poden més, perquè han d’escollir entre viure o morir, perquè volen un futur millor per als seus fills, perquè una de les moltes guerres que hi ha actualment al món, ha destruït tot el que tenien, i ho deixen tot enrere i caminen, caminen sense parar, amb el poc que tenen a sobre, amb farcells de quatre records, amb fills carregats a l’esquena, sense rumb, sense menjar, sense saber exactament on van o què trobaran. I els que no caminen, s’aventuren a pujar a una barca de joguina i s’endinsen en un mar que s’està convertint en cementiri, perquè molts no saben nadar, perquè molts han estat enganyats pagant una fortuna a uns desgraciats, per acabar en una barca de plàstic sobresaturada de gent, amb uns salvavides de paper.

Els que caminant o travessant el mar aconsegueixen arribar a algun destí, no són gaire més afortunats que els altres. Arriben dèbils, pensant que Europa és el paradís, que aquí els tractarem com a persones, que els ajudarem... i es troben, que no sabem que fer-ne, o mes ben dit, que els polítics no saben que fer-ne. Es van acumulant a Grècia, Itàlia, Melilla, Turquia... a moltes fronteres, es van amuntegant i van sobrevivint gràcies a ONGs, a voluntaris, a donacions, a gent com nosaltres.

Bé, gent com nosaltres no, nosaltres som els que estem al sofà mirant la Tv, ells són persones valentes que ho deixen tot enrere per ajudar els altres, per marxar a Lesbos i passar-se 16h al dia dins l’aigua congelada salvant vides i veient com moren persones humanes, per anar a Síria, treballant com a metges, o repartint menjar al Sudan, o creant escoles o pous d’aigua a Kenya, o fent fotografies i escrits molt cruels, perquè nosaltres puguem veure la realitat.

Ja és hora que reaccionem, que col·laborem amb donacions, amb accions o simplement que en parlem. No podem fer veure que tot està bé, que no hi ha refugiats, ni guerres, que no mor gent. PROU, està molt bé que omplim les xarxes socials com facebook i twitter de gossos abandonats, de gats... però i els essers que moren cada dia o que fan cua en una frontera per poder ser persones una altra vegada? Europa ja dóna l’esquena al problema. També ho faràs tu? Els nens moren, moltes persones moren, però d’altres es salven perquè hi ha persones que eren com tu i com jo, que han reaccionat. Així que, parlem del que està passant i fem que tothom ho sàpiga, només així, els polítics en parlaran i intentaran d’una vegada per totes buscar una solució. Som l’esperança, els de dalt no faran res si nosaltres no fem res.

Paraula d'avui

Refugiat:  Persona que, havent hagut d’abandonar la seva terra per motius polítics o a causa de catàstrofes naturals o d’una guerra, ha estat acollida en un país que no és el seu, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons.