09 de setembre 2024

Les persones de la nostra vida

Aquest estiu, ens ha deixat una persona, que durant uns anys de la meva vida, en l'època de l'insittut, la vaig veure pràcticament cada dia, esmorzavem juntes, reiem, ens ajudavem, ens ho explicavem tot, ens imaginavem el nostre futur... però un cop acabat l'institut, els nostres camins es van separar i al cap de molts i molts anys vam tornar a coincidir alguna vegada per petites estones, però ella ja no era la mateixa, jo tampoc, i sent molt sincera, em va xocar molt el primer cop que la vaig tornar a veure, com una persona amb tanta energia, ara s'estava apagant? No,vaig saber estar a l'altura de les circumstàncies, cada cop que la veia, només era capaç de saludar-la, fer algun comenari, però poc més. No estic orgullosa de no haver sabut reaccionar les poques vegades que l'he vist, però a vegades tot i voler una cosa, no sabem perquè, però no sabem fer-la millor.

El record em quedo d'ella, sempre serà la seva energia, el seu riure, la seva vitalitat, que ara ja no tenia, però és amb el que em vull quedar, amb els bons moments, 

I tota aquesta reflexió, i aquets pensaments que al primer moment he tingut negatius, per la meva incapacitat de reacció els cops que l'he tornat a veure, m'ha portat a pensar que al llarg de la nostra vida, coincidim amb moltes persones, algunes passen de llarg, d’altres ens acompanyen durant un temps i d’altres ens acompanyaran sempre.

De les persones que ens acompanyen durant un temps, durant uns anys, uns mesos o inclús dies, unes passaran de llarg sense pena ni glòria, i unes altres ens marcaran. Hauran sigut persones importants durant el temps en què haguem coincidit. Persones que recordarem sempre, que ens agradaria tenir a prop, però que les circumstàncies ens han separat, ja sigui per feina, per la vida que portem, perquè marxem a viure a un altre poble, ciutat, país… però quan ens aturem i ens posem a recordar altres èpoques, altres moments, recordem aquelles persones amb alegria, nostàlgia, i ens recordem d’elles, dels moments viscuts, dels riures… i molts cops maleirem el moment en què vam perdre el contacte. 

Jo, durant aquests 43 anys de vida, he conegut a moltes persones, i en tinc un bon record de la majoria d’elles, però la vida, m’ha distanciat pràcticament de totes elles, les circumstàncies a vegades ens porten per camins diferents, ens allunyes de les persones que estimem, que apreciem, que ens fan riure, que ens donen vida, i poc a poc, una maternitat, un matrimoni, una feina, un amor, un desamor, un viatge... ens allunya mica en mica dels nostres i ens descobreix altres persones, que també formaran part del mostre dia a dia, fins que una altra circumstància ens torni a allunyar d’aquestes i ens porti cap a una altra direcció. A vegades, tornar a retrobar-te amb els teus, amb aquelles persones que ens van fer feliç, que un dia ens van donar part d’elles i que ens van fer viure els millors moments de la nostra vida, o que ens han regalat les millors èpoques, costa. 

Un cop t’allunyes, tornar, no és fàcil, et sents desconnectat, un dia et fa mandra, un altre tens por, un altre ho posposes, et fa vergonya pensar que pensaran de tu, si et culparan del distanciament, si haureu canviat tant que ja no connectareu, o simplement no trobes el moment per quedar, perquè, siguem realistes, vivim en una societat on coincidir és complicat, la feina, la família, el dia a dia, ens fa viure atabalats. Però hem de ser valents, i trucar, quedar, insistir, i treure’ns del cap les manies i les pors, perquè tot i la mandra, la vergonya, la por, els dubtes, un cop quedis amb aquelles persones que un dia van ser els teus amics, les teves amigues, et tornaràs a sentir com a casa, segura, amb confiança i t’adonaràs que tot és com si for ahir, que el temps no ha passat entre vosaltres, i et sentiràs feliç.


05 d’octubre 2022

Altre cop aquesta època de l'any en què...

Vaig tenir una sensació molt difícil d’explicar, de nostàlgia i al mateix temps de família, de felicitat. Casa.

Això és el que vaig sentir durant uns dies fa un parell de setmanes, quan jo estava a casa a les tardes, quan ja començava a fosquejar més d’hora. Quan podia anar a recollir el nen al l’escola, ens quedàvem una estona jugant al carrer i després tranquil·lament tornàvem a casa i ell estava tranquil mirant la tv o jugant, dibuixant, el sopar s’anava fent i jo estava al balcó recollint o estenent la roba i de sobte em quedava quieta mirant el cel i pensava…

M’agrada aquesta sensació de caliu, de casa, que em transporta a la meva infantesa, a casa els avis.

Quan tornava de l’escola o de música, i abans de pujar a casa sempre passava primer per casa els avis a veure’ls, i seia al sofà amb l’avi, i la iaia estava a la taula cosint, pintant-se les ungles o pelant patates pel sopar i a la tele hi havia tv3.

Són moments que m’agrada recordar, i no se perquè, sempre els tinc en aquesta època de l’any, quan comença l’escola, la tardor, i el cel comença a canviar de colors més d’hora, i tornen les rutines després de l’estiu.

Això és el que sentia durant uns dies fa un parell de setmanes. Sempre dura només uns dies, que els gaudeixo molt. Ara ja em costa més tenir aquesta sensació, perquè he tingut uns dies de mooolta feina, d'estrès, de refredats, de dormir malament, de problemes o imprevistos, i les sensacions ja són unes altres.

Però cada any, quan arriba aquesta època, espero tornar a tenir aquests sentiments, aquestes sensacions i les visc amb intensitat i felicitat. 

Paraula d'avu

Caliu: 1. El que resta d’un foc quan, apagada la flama, és una barreja de brases incandescents i de cendra. 2. Afecció, passió, etc. extingida aparentment.




23 de desembre 2020

2020


Un any estrany, un any llarg que sembla que no arribi a la fi, i al mateix temps un any amb llacunes, perquè aquells 3 mesos tancats, es van fer eterns, però al mateix temps sembla que l’hivern ha desaparegut.

Aquell confinament de 3 mesos va ser diferent per tots. Uns han tingut temps per pensar, per descansar, per estar amb els seus i gaudir de la família, uns altres han gaudit de la família, sí, però, potser massa. Uns altres han conegut massa de prop la soledat. Uns han fet molt d’esport a casa, gairebé tots en un moment o altre hem cuinat pa, o pastissos, o plats nous. Els que tenen fills grans han estat més tranquils, però potser han vist com s’aïllaven en el seu món de tecnologies i no parlaven, i els que teníem fills petits, millor no parlar-ne, a les 7 del matí ja estàvem desperts i al cap d’una hora ja pensàvem quan arribarien les 9 de la nit, perque un nen de 3 anys té tanta energia que no podíem amb la nostra vida.

Però ha passat el confinament i hi ha vingut la desescalada, les fases, els trams, els ara obrim, ara tanquem, els tocs de queda, els ara es estiu i no passa res, ara tornem enrere. Ara es Nadal i fem màniga ampla i ai!!! l’hem cagat, tornem altre cop enrere, i així anem. Necessitem que ens prohibeixin, perquè si ens ho deixen a les nostres mans, no fem cas. Ens dónen el dit i agafem el braç i no ens n’adonem que estem perdent una generació a marxes forçades, i que d’altres ho estan passant molt malament.

No tots ho fem malament, i sabem que hi ha gent que no es morirà del virus, però que potser es morirà de gana. Però potser és millor patir econòmicament, que perdre un esser estimat. Entre tots ho farem tot, però potser que els polítics també es centrin una mica, i s’estrenyin el cinturó, ara és el moment de gastar els superàvits, de redistribuir les partides i de treure els diners de sota les pedres. Quan tot això passi ja parlarem de com recuperar el perdut, però ara no, ara posem tots els esforços en ajudar als que ho necessiten.

Ha estat un any dur per molts, per uns altres,ha sigut un any de conciliar vida labora i familiar, però el que està clar, es que ha estat un any que ens ha marcat, i que potser ens farà canviar una mica.

I em vénen moltes paraules per definir aquest any: merda, mascareta, confinament, covid, pandèmia, toc de queda, fases, desescalada, grup bombolla, mort, dolor, esperança, vida, família, erte, gel hidroalcohòlic, distància… però la que per mi descriu aquest any, és paciència.

De paciència en necessites molta quan et tanquen a casa i no pots sortir, i tens un nen de 3 anys, incansable, tossut, amb la bateria a full tot el dia, que vol fer mil coses cada dia i tu només demanes 10 minuts per descansar. Paciència saber si passarem de fase o no, paciència per anar a comprar i fer cua al carrer a 2m de la persona del davant. Paciència per cobrar del Sepe, paciència perquè algú del Sepe t’agafi el telefon, paciència perquè tornem a tenir fases, ai no, trams i no sabem fins a última hora si passarem al tram 2 o no. Moolta paciència per aguantar als polítics, que com que sempre, estan pensant en les eleccions i ens tracten com idiotes, i no volen prendre decisions i es passen la pilota, es barallen públicament, es contradiuen, es diuen retrets, i al final els culpables som nosaltres per no fer el que ells volen que fem i que per no dir-ho donen tantes voltes que no entem res.

Finalment, paciència amb la gent que no sap que la mascareta es porta per sobre el nas, però clar, s’ha d’entendre, per dur la mascareta correctament, es necessita un títol especial, molt difícil d’aconseguir perquè dur la mascareta es complicadíssim… i finalment, si treballes de cara al públic, sobretot a una botiga, necessites un plus de paciència per aguantar als clients que no es volen posar el gel hidroalcohòlic, i has d’aguantar els seus comentaris, de ja me n’he posat a la botiga del costat… Ai, ens caurà la pell a trossos… ens quedarà la pell molt resseca de tan gel… uff i a sobre fa mala olor… DONCS SI TAN LI MOLESTA POSAR-SE GEL, NO VINGUI A COMPRAR, O POSIS GUANTS, PERÒ NO EM TOQUI LA PERA, QUE JO TAMBÉ M’HE L’HE DE POSAR I NO LI TOCO ELS COLLONS A NINGÚ… Quanta paciència estem tenint aquest any 2020.

Però com diu en Basté, tranquils que ja queda molt poquet perquè s’acabi aquest any i començar-ne un de nou, que tot i que comença una mica coix, segur que només pot anar a millor.

Paraula d'avui

Paciència: 1. Qualitat, virtut, de qui sap suportar els mals amb fortitud, sense plàner-se'n. 2.Qualitat de qui suporta amb calma l'espera d'una cosa que tarda, la durada d'un treball.

 





11 de setembre 2018

No puc...




No puc donar petons
No puc abraçar
No puc despertar-me al teu costat
No puc dir bon dia quan em llevo
No puc jugar a pilota
No puc anar al nostre lloc preferit
No puc fer visites
No puc anar al mar
No puc pujar muntanyes
No puc seure al sofà i mirar la tv
No puc cansar-me treballant
No puc enfadar-me ni barallar-me
No puc anar a comprar
No puc seure tranquil sota un arbre
No puc escoltar els ocells
No puc mullar-me sota la pluja
No puc conduir
No puc fer vacances
No puc celebrar l'aniversari
No puc riure ni plorar 

...

NO PUC fer tot això amb tu, amb ells, amb vosaltres, perquè em tenen privat/da de llibertat, i m'estan robant el meu temps, el nostre temps, el vostre temps.


Paraula d'avui

Llibertat: Estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, de qui no està constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa, etc
                                                                     

16 de febrer 2018

Compromís...

 
Ahir vaig fer el pas. Sí, per fi em vaig decidir. Després de donar-hi moltes voltes, m’he fet sòcia d’Acnur. Ja fa uns anys que col·laboro amb metges sense fronteres mensualment, i puntualment, amb Proactiva Open Arms i el Banc dels aliments.
 
Tot i així, no em puc treure aquest sentiment de voler fer més i no poder. Hi ha tanta gent que ho passa malament, que passa gana, fred, por, que pateix dolor, angoixa, insomni, cansament… i nosaltres aquí, segurament queixant-nos que podríem cobrar més, o que podríem tenir un cotxe mes gran, o anar de vacances al carib… a vegades no som conscients de la sort que tenim de viure on vivim i valorem poc tot el que ens envolta.
 
Així que conscient que vull fer més, però que els números són el que són, he augmentat 4€ al més el donatiu, però l’he dividit en dos, i així col·laborar amb dues ong que es complementen.

Us animo a totes i tots, que tingueu més empatia, i col·laboreu amb més ong o entitats solidàries. No cal que siguin internacionals, pensem que aquí també hi ha molta gent que necessita la nostra ajuda, i tampoc cal una gran quantitat d’euros. Hi ha moltes ong que només donant 1€ al més, ja poden fer molt, o simplement fent de voluntaris ja fem una gran tasca.


Gaudim dels petits moments amb els nostres fills, amb la família, amb els amics, gaudim del paisatge, del moment de fer el tè, del sofà i manta, dels mimos de les nostres mascotes... tot el que tenim es felicitat, comparat amb al situació de milers i milers de persones arreu del món.

 
Paraula d'avui
Empatia: Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.

03 de juny 2017

Avui fa un any que vas...




Avui fa un any que vas. Un any d’aquella trucada just quan estava sortint per la porta amb les maletes a la mà, preparada per un cap de setmana de platja i relax. Fa un any que ho vam deixar tot i ens vam reunir tota la família per fer pinya. Ja fa un any d’aquell cap de setmana d’espera, per tenir-te. Fa un any que la gent trucava i nosaltres no teníem respostes. Fa un any que vas.

Un any que han passat moltes coses. Va néixer el Llorenç, l’avi torna a estar en plena forma, la Violeta s’ha fet gran sabent que aviat arribarà l’Amàlia, la Fina ha aterrat a la família, el procés segueix avançant a pas de formiga, Trump ha arribat al poder inexplicablement, el PP segueix sent el partit més votat i més corrupte, hi ha hagut el Brexit, tenim més atemptats sagnants, i mil coses més que tu ja saps perquè ens veus des de ben munt… la vida segueix el seu curs.

Un any que sempre et tinc (i tenim)present. Cada dia pujo al cotxe i veig aquesta rosa, ja seca, torrada pel sol i et tinc al cap. Farà un any que la vaig escollir a ella d’entre totes les roses i flors que et van acompanyar en el teu adéu i que em recorda que la vida és per viure-la, perquè tot pot canviar en un segon.


Sempre et tindrem entre nosaltres, perquè només un mor quan no és recordat.

Paraula d'avui

Recordança: Commemoració. Record.


22 de març 2017

Figuereta

Després de gairebé 5 mesos lligada a una personeta les 24h del dia, els 7 dies de la setmana, des de dilluns, puc gaudir de 2h lliures, i tot i que en tenia moltes ganes i que tinc mil coses per fer i posar al dia, m’he trobat que no se massa bé que fer amb aquest temps.

Se que he d’aprofitar per anaer comprar i carregar el carro, que he de fer a fons els banys, la cuina, que he de fregar tot el pis… i de moment poc he fet, una mica es com que el meu cervell digués que no vol fer res, simplement seure i deixar passar el temps. Tot i que el primer dia si que vaig anar a comprar, m’ho vaig prendre molt relaxadament i més aviat com un passeig, i el que si que he fet és llegir una mica (tampoc molt).
Vaig recuperar el llibre que em vaig auatoregalar per reis, “Memòries” de Josep Maria de Sagarra (llibre que està sent molt entretingut, tot i que porto poques pàgines pel temps que fa que el tinc) i a llegir sigui dit.
I d’aqueseta breu lectura que en vaig fer ell dilluns, surt la paraula o expressió que avui comentaré i que ja us vaig abançar el dilluns nit.

Partaula d’avui

Figuereta: Tombarella.
1. Fer la figuereta: Posar-se de mans a terra i cames enlaire. 2. Joc que consisteix a intentar atrapar amb la boca una figa seca que penja d’un cordill que hom agita per fer-la bellugar.

Tombarella: tomb o giravolt que hom dóna amb el cos, especialment recolzant el cap o les mans a terra.